El procés continua complint-se, per molts anys que es repeteixin els mateixos fets:
L’alumne que veu les orelles al llop (perquè ja es veu més o menys capaç), les rialletes i les cares dels del voltant, l’actitud estranya de l’instructor, algú que s’acosta fent fotografies, sorolls estranys al darrere, un paracaigudes a terra, l’instructor que no acaba de pujar… Ai! Ai! Per fi l’instructor diu allò de: “Tu solet…!!!”
Ara, de sobte, tot canvia. Sí, rius, però d’aquella manera. La responsabilitat pesa i el rostre es torna seriós, pensatiu, amb un rictus de concentració. Mira que fa temps que esperem el moment i ara ens entren tots els dubtes, però si l’instructor ho diu… bé, tira endavant.
Tensant, remolcant, etc… i no te n’adones i ja estàs a l’aire amb un formigueig interior.
Poc a poc, recuperes la tranquil·litat. De sobte, “Veler lliure, gràcies”.
I ara fas allò amb què havies somniat durant molt de temps. El vol de la teva vida. L’aire, un avió i tu. Sobretot, tu. Només són uns minuts, però són “els teus minuts”.
La tornada a terra ja és bufar i fer ampolles. Hi poses els teus 5 sentits (perquè no en tens més), fas la millor recollida de la teva vida i deixes reposar l’ASK-13 suaument sobre la pista.
Després, el somriure ja és d’orella a orella, tothom et felicita, més fotografies, l’instructor et “condecora” i el dia s’acaba. Però no per a tu: el record d’aquest vol el portes dins el cap, ni surt ni vols que surti; de fet, continues volant…
Bé. Ja saps, perquè això t’ho ha dit molta gent, que això no és cap meta sinó el principi dels vols futurs. Com diu el teu instructor, ara saps pilotar; et toca aprendre a volar…
Dani, enhorabona, de nou!!!
