Cròniques d’un desequilibri.
Bé. Han passat els dies de festa, i el balanç pels que van triar l’espai d’Igualada per gaudir-los ha estat, pel cap baix, positiu.
Positiu pel que fa a l’activitat de vol, i positiu perquè ens hem demostrat a nosaltres mateixos que també és possible passar-s’ho bé amb l’estreta convivència que comporta “tancar-se” quatre dies en un espai tan gran i alhora tan petit com pot ser el “nostre” aeròdrom.
L’activitat, pels més afortunats, va començar el dijous, amb unes condicions per volar que van permetre gaudir de vols a la mida de tots els gustos. Vols per experts, per no tan experts i per la gent que fa poc temps que ha iniciat el seu aprenentatge en les tècniques de vol.
La logística pel que fa a l’allotjament es va resoldre de diferents maneres.
Hi ha qui va triar l’espai del club per posar el seu sac de dormir. Hi ha qui, per sorpresa de molts, van fer-se el “niu” al maleter del cotxe, malgrat ser d’envergadures considerables, i altres amb furgonetes més o menys adaptades per fer de dormitori.
Però l’estrella de les festes va ser l’Aleix. L’home es va presentar amb un “spa” amb rodes, que va ser l’enveja de tothom. Dormitori doble, dutxa, cuina, rebedor i “jacuzzi”. Llàstima que no llogués habitacions.
Divendres va ser un dia compromès. Per un cantó semblava que el dia seria volable i per l’altre, l’Ignasi i la Neus ens tenien preparada una esplèndida calçotada. Què fer? Seguir enganxats al cel com xinxetes, o aterrar a l’hora pactada per al dinar?
Finalment, es va reunir el personal, i vàrem “endrapar” com “llimes” uns calçots cuits per l’Ignasi, acompanyats de la salsa que ens va preparar la Neus. Per cert, Neus, has pensat a presentar-te a un concurs de salses per a calçotades?
Al vespre, i per matar el cuc abans d’anar a dormir, vàrem rematar el dia amb un conill escabetxat, que vaig preparar jo mateix, i no és per dir-ho, però estava boníssim.
Cap a les dues de la matinada, els que dormíem a l’aparcament del club vàrem rebre la visita de “la Benemèrita”, i com que van considerar que la meva companya i jo dormíem “sospitosament”, ens van demanar la documentació per esbrinar si érem dels “bons” o dels “dolents”. Un altre tema seria aclarir què vol dir per a ells “bons” o “dolents”. Malgrat tot, després de 20 minuts de consultes amb els seus companys de la central, ens van tornar la documentació i vàrem reprendre el son.
Aquesta no va ser l’única visita de la matinada de divendres a dissabte. Poc després ens va visitar el vent. Un vent del nord-oest que feia bellugar la furgoneta, i que ja no ens va deixar fins la nit del dissabte.
Dissabte gairebé no sortíem del club. Teníem ratxes que voltaven els 50 km/h, i no vàrem treure ni tan sols el material de vol. Xerrameca, una mica de tele i una bona dosi de paciència ens van portar fins diumenge.
Diumenge va començar ventat, però poc a poc la cosa va anar millorant, fins que al migdia la gent es va animar a sortir. Inicialment teníem el cel blau i va costar una mica agafar alçada, però poc a poc els nuvolets van començar a fer presència i els que estàvem a l’aire vàrem poder passejar tant com vam voler pel cel d’Igualada. I altre cop el dilema! En Domènec ens va preparar un “perol” de macarrons que estaven per llepar-se’n els dits, i per ràdio es va començar a dir als pilots que encara estaven volant que la taula ja era a punt.
I alguns us preguntareu: i en Manel, no va venir? És clar que sí! En Manel es va tancar al taller i va estar instal·lant els nous estris per al Janus. Roda de cua i fre de disc. Amb aquestes millores, podrem aterrar sense por que la pista es faci curta. No sé què faríem si no ens dediqués el seu temps.
Jo vaig marxar el diumenge, la meva esquena estava sobrecarregada d’emocions i, com que la previsió per al dilluns no era gens bona, vaig decidir dormir al meu llit.
Conclusió: companys, s’hi ha d’anar per veure si millora!
Salut!
Lluis Curbera
